Sempre començo les frases amb un "imagina't que...", o un "No molaria que..." . Aquesta setmana la imaginació ha deixat de ser una hipòtesi per convertir-se en un lloc físic: el nou espai de Hificafé. No és només una botiga d'equips vintage, ni una sala de reunions, o un plató de gravació; és una aposta per trencar amb el consum immediat i recuperar el ritual.

Em motiva endinsar-me en terrenys desconeguts i m'apassiona la idea de trencar la idea generalitzada que una botiga vintage és només un magatzem d'equips apilats. Per a mi una botiga vintage HIFI ha de ser un refugi de cultura sonora, on el material no s'amuntega, sinó que s'escolta, es compara i s'entén amb la calma i el context que es mereix.

Sé que proposar un model basat en la reflexió i l'escolta lenta en ple segle XXI pot semblar una bogeria, però la innovació real no sempre consisteix a inventar una tecnologia nova, sinó a proposar una forma diferent de viure-la. Em pregunto sovint si la gent entendrà aquest concepte de "Slow Hi-Fi", si voldrà asseure's i compartir una tarda de música sense mirar el rellotge. Per a mi, aquest és el risc que val la pena córrer: prefereixo el vertigen de crear quelcom únic a la seguretat de repetir el que ja existeix. El meu motor és portar les coses més enllà del que és previsible.

De vegades deixo de banda la meva vena poètica i cultural i em surt la científica. I m'agrada pensar aquest nou espai en un lloc on es permutaran constantment tres variables: la música, els equips i, sobretot, les persones. Les combinacions entre aquests elements són infinites i és en aquesta barreja on hi haurà el plaer. Potser un dia sigui un club de melòmans discutint sobre un previ de vàlvules, i l'endemà un set on la paraula i el so s'uneixen en un podcast. Quina cosa més estranya estem fent... Al final, el que estem inventant aquí no té una definició tancada en un diccionari, i quan això em passa, somric, i penso: això mola.